En Bernat, l’independentista que votarà Unió

Tinc un amic, que li direm Bernat, que es defineix com a independentista. Està absolutament convençut que tots els polítics son uns estafadors i que mai prenen cap decisió que tingui com a objectiu millorar la vida dels ciutadans. En Bernat pensa que totes les seves accions persegueixen el benefici propi o d’un petit cercle d’interessos que els recompensen per aquestes decisions preses. Lògicament, pensa que els dirigents independentistes no en son cap excepció.

Fa uns anys va decidir deixar de prendre’s seriosament la democràcia, i a cada cita electoral vota a un partit diferent. De debò, ho fa. En Bernat tria el partit segons més controvèrsia i animadversió generi al seu voltant quan els explica el seu vot. És a dir, no és dels que vota el partit pirata, animalista o el partit més desconegut que troba: ell no busca que el seu vot sigui insignificant, busca incendiar el seu entorn per generar una conversa explosiva més amplia, més profunda, sobre si realment els partits son útils, si serveixen als ciutadans, si els polítics son una classe social d’elit, etc.

En Bernat ja ha votat ICV, CiU, PSC, ERC, el PP i les CUP. I aquest 27S s’obre un nou món per a ell: molts partits nous s’hi presenten i molts d’ells generen controvèrsia i rebuig a parts iguals del seu entorn. Diu que no votarà “Junts pel Sí” perquè ja va votar en Mas. Diu que tampoc “Catalunya sí que es pot”, perquè Iniciativa ja no és a la seva llista de futuribles. Descarta “Ciutadans”, tot i no haver-los votat mai encara, perquè prefereix fer-ho a unes eleccions on puguin tenir un paper més decisiu i el seu vot irriti molt més. Així doncs, es veu abocat a votar “Unió”. En Bernat preferiria que en Duran fos cap de llista, efectivament, però ja s’hi ha resignat i segueix convençut del seu vot.

Em venia de gust presentar-te en Bernat, sobretot per evitar que pensis que ell està malgastant el seu vot i tu no. Per dir-te que t’equivoques si penses que ell és el que “ens pot fer perdre” i tu no. Perquè segurament el significat que tu li dones a guanyar i perdre, és totalment oposat al seu. Oposat, no millor.

Per a tu i per a mi, potser aquestes eleccions son plebiscitàries i poden decidir el futur de Catalunya i potser és ara o mai, i no tindrem més oportunitats com aquesta a la nostra vida. Però per a molta gent no és així, i és important que ho entenguis. Així que quan algú et digui que vota XXXX i tu no ho comprenguis, pensa en el Bernat. I pensa que ell també es caga en el Sandro Rosell i en el Bartomeu, com tu, i que ell també forma part del teu país. L’anomenis com l’anomenis.

Volem votar el president del Barça (2a part)

No fem broma. Som al 2014. Som en ple procés pel dret a decidir. La nostra icona és una urna i ens omple d’orgull enviar milers de llibres arreu del món explicant el nostre caràcter democràtic. La nostra reclamació és una cosa tant senzilla com poder votar, però resulta que al cor d’aquest moviment cívic, en l’ambaixador més mediàtic que té aquest país i del qual ens han dit que “és del soci”, hi ha uns personatges que això no s’ho creuen gaire.

Al capdavant del Barça hi ha actualment un president a qui no ha votat ningú. L’anterior, el més votat de la història del club, ha abandonat el vaixell a la mínima que els vents no han sigut favorables. L’actual president era part de la junta directiva que va guanyar les anteriors eleccions, això sí, i legalment pot continuar el seu mandat. Però, no diem que les lleis han d’estar al servei de la gent i de les seves causes i no a l’inrevés?

Senyor Bartomeu, ser president del Barça és un càrrec electe. Així doncs, com un càrrec electe pot tirar endavant una tasca sense sentir-se refrendat? I quina tasca vol tirar endavant si els socis no han pogut encomanar-li cap o aprovar la que vostè proposa? Llavors, què fa en el dia a dia? El que vostè vulgui? Senyor Bartomeu, deixi’m que li digui que està equivocat, que això no va així…

Senyor Bartomeu, seguint com a president del Barça està posant els seus interessos personals per davant de la voluntat dels propietaris del club, els socis. Això ho faria en una empresa privada? És molt greu, permeti’m que li digui. El que està fent demostra quins son els seus valors, els reals, no dels que pressumeix, i disculpi que sigui tan directe, aquests no son els valors del club.

Per tant, li demano que deixi als socis decidir si vostè és el més indicat per dirigir el club. I si els socis creuen en vostè, doncs endavant amb tots els projectes que vulgui. Però no a l’inrevés. No confongui les coses, el Barça és dels socis, no de qui ocupi la seva presidència; i a ells és a qui vostè es deu. A ningú més.

PD: moltes gràcies a @Tico1899 @Emenderk @Joordii13 per les fotografies i a @antonibassas i a l’equip de El Barça juga a Rac1 per fer-se ressó de la pancarta.

El problema som nosaltres

Repasso el baròmetre del CIS del mes de gener i observo que el segon i el tercer principal problema o preocupació dels espanyols estan relacionats amb la classe política (el segon és la seva corrupció i el tercer el seu frau).

Què tramposos que som! Resulta que els polítics no son més que representants nostres. Els escollim nosaltres. Els premiem nosaltres amb la reelecció. Financem els seus partits amb la nostra permissivitat. I els donem carta blanca per enriquir-se i per empobrir-nos amb el nostre vot o la nostra escassa pressió. I tenim la barra de exculpar-nos?

Imagino que mai en una enquesta del CIS hi apareixerem nosaltres com a principal preocupació, però hauríem de ser sincers d’una vegada. Som una societat nefasta, amb tant poca dignitat i autocrítica que fa por, tan immòbil i tan mal·leable que ha de ser un plaer governar-nos.

Si algun cop m’atrapa un enquestador del CIS, i em pregunta “quin és el problema que em preocupa més actualment?” Intentaré respondre: “Jo mateix. I vostè també”.

volem votar el president del barça

Sandro Rosell era una eina. Una eina de les elits catalanes per recuperar el Barcelona després de l’outsider que s’havia colat després de Núñez-Gaspart. Per això, abans d’acabar el mandat de Jan Laporta, casualment es va canviar la llei sobre entitats esportives i es van allargar els mandats de 4 a 6 anys. Així, amb un únic candidat real a la presidència, s’asseguraven que en Sandro tindria tot el temps del món per recuperar els lligams entre el club i aquestes elits.

Aquests interessos son massa importants per posar-los en perill només perquè l’eina anterior no servia. Per això, va saltar en Sandro. I per això, ben poc importa que en Bartomeu no l’hagi escollit ningú o que la pilota entri o no entri; les elits acabaran la feina. Per això no hi haurà cap crítica dels mitjans afins. Per això, els que no estiguin a favor seran titllats d’anti culers.

A punt d’aterrar (amb Qatar Airways?) diners frescos per eixamplar les butxaques d’uns quants i equilibrar els balanços d’algunes empreses, a qui li importen els valors?

De debó, qui son aquesta colla de catalans per donar lliçons de democàcia als pares de la pàtria?

Preparació de la pancarta #volemvotar el president del barça

És l’home o la dona de la teva vida?

Fa anys, un amic meu, enamoradíssim de la seva novia, em va preguntar “Gerard, com puc saber si és la dona de la meva vida?” Sense més pretensions, ens vam posar a filosofar sobre el tema i vam elaborar la teoria definitiva. La vam anomenar: la teoria dels 3 punts. Son aquests:

1- la dona o l’home de la teva vida t’ha d’estimar. Pot semblar molt bàsic, però hi ha moltes persones que pensen que la dona o l’home de la seva vida és una persona que no els estima. Doncs no, aquesta és la primera premissa. T’ha d’estimar a tu.

2- has d’admirar-la o admirar-lo per alguna raó. És indiferent si és una raó molt il·lustrada com pot ser la seva ment brillant, una raó banal com que imiti molt bé l’Eugenio, o una raó més poligonera com que té els pits més grans de Pont Aeri. La qüestió és que alguna cosa d’ella o d’ell t’enlluerni.

3- Has de pensar: quina llet que vaig tenir el dia que es va enamorar de mi. D’això se’n diu sentir-te afortunat.

Si aquests tres punts es compleixen per dues bandes, podeu respondre afirmativament a la pregunta del milió de dollars. Ara, no és garantia de res. Només érem dos nois jugant a ser filòsofs.

La meva opinió sobre els bisos

Us imagineu que els futbolistes abandonessin el terreny de joc al minut 80, i que no tornessin a sortir a jugar els 10 minuts restants si no reben una forta ovació? O actors de teatre, que just abans de l’escena final marxessin de l’escenari, i si no reben un bon aplaudiment, no acabessin l’obra? Doncs això fan els músics a cada concert.

No és que el concert hagi sigut tan especial que, malgrat estar extasiats després de 3 hores de recital, vulguin tornar a sortir a premiar els seus seguidors. Sinó que ja es guarden algunes de les seves millors cançons i abandonen l’escenari a l’hora de concert tot esperant 4 aplaudiments de rutina, perquè els assistents ja sabem que tornaran a sortir aplaudim o no, i toquen 20 minuts més perdonant-nos la vida i simulant sorpresa i un gran esforç per part seva.

Artistes a l’escenari. Els funcionaris de l’ego.

La meva opinió sobre els casaments

L’actual forma de procedir en els casaments és de molt mal gust.

Imagineu que heu aconseguit una nova feina. Ho dieu als actuals companys de l’empresa i tothom se n’alegra. I dius: “ei, anem a dinar per celebrar-ho?”. Tothom i està d’acord. I tu dius: “jo busco un lloc”. Fins aquí tot normal. Ara imagineu al cap d’un parell de dies tu els envies un email que diu: “Ja tinc lloc reservat, anem al Celler de Can Roca. Cadascú es paga el seu dinar”.

Un casament ve a ser una cosa així. A tu et fa il·lusió casar-te, a tu et fa il·lusió el lloc. Però son els convidats qui, amb el costum de pagar el cobert, et financen la teva festa. Perquè si ho fas a l’hotel Arts et donaran més diners que si fas el convit al Bar Austràlia de davant del camp del Sant Andreu. I els nuvis ho saben. I els convidats també.

Lleig.