L’actual forma de procedir en els casaments és de molt mal gust.
Imagineu que heu aconseguit una nova feina. Ho dieu als actuals companys de l’empresa i tothom se n’alegra. I dius: “ei, anem a dinar per celebrar-ho?”. Tothom i està d’acord. I tu dius: “jo busco un lloc”. Fins aquí tot normal. Ara imagineu al cap d’un parell de dies tu els envies un email que diu: “Ja tinc lloc reservat, anem al Celler de Can Roca. Cadascú es paga el seu dinar”.
Un casament ve a ser una cosa així. A tu et fa il·lusió casar-te, a tu et fa il·lusió el lloc. Però son els convidats qui, amb el costum de pagar el cobert, et financen la teva festa. Perquè si ho fas a l’hotel Arts et donaran més diners que si fas el convit al Bar Austràlia de davant del camp del Sant Andreu. I els nuvis ho saben. I els convidats també.
Lleig.
Batibull 
No hi estic d’acord…
1. No estàs obligat a anar-hi, pots dir que no ( i ens molts casos s’hauria de fer)
2. Els convidats poden regalar el q vulguin, des de diners a “pongos” diversos els quals els nuvis maleïran probablement, però ningú obliga, de nou, a pagar una quantitat mínima com si fos una entrada. De totes maneres, la quantitat socialment establerta no et cobriria un celler de can roca, pel que el que els nuvis es gastin acabarà sent el seu problema.
3. Si la parella que es casa té 2 dits de front, hauria d’entendre si algú no pot assistir a l’enllaç pels motius q siguin…si tenen 2 dits de front….
4. Un casament és molt personal i que cadascú el faci com vulgui, des d’un dinar al burguer king a un sopar al celler de can roca, si ho vols compartir amb ells hi vas i si no, no. Fàcil!
No soc amic de parafarnalies ni hipocresies, i per aixo estic mig d’acord amb tu. Per aixo no he anar a bodes massa lluny de bons amics i he anat a d’altres bodes de pseudo-amics que prometien diversio sense portar ni un duro. A la dels germans m’hi deixat una pasta i a la del meu millor amic zero. Simplement depenia del meu criteri: mai del criteri pre-establert. Tot aixo per evitar que fos precisament lleig.