El problema som nosaltres

Repasso el baròmetre del CIS del mes de gener i observo que el segon i el tercer principal problema o preocupació dels espanyols estan relacionats amb la classe política (el segon és la seva corrupció i el tercer el seu frau).

Què tramposos que som! Resulta que els polítics no son més que representants nostres. Els escollim nosaltres. Els premiem nosaltres amb la reelecció. Financem els seus partits amb la nostra permissivitat. I els donem carta blanca per enriquir-se i per empobrir-nos amb el nostre vot o la nostra escassa pressió. I tenim la barra de exculpar-nos?

Imagino que mai en una enquesta del CIS hi apareixerem nosaltres com a principal preocupació, però hauríem de ser sincers d’una vegada. Som una societat nefasta, amb tant poca dignitat i autocrítica que fa por, tan immòbil i tan mal·leable que ha de ser un plaer governar-nos.

Si algun cop m’atrapa un enquestador del CIS, i em pregunta “quin és el problema que em preocupa més actualment?” Intentaré respondre: “Jo mateix. I vostè també”.

És l’home o la dona de la teva vida?

Fa anys, un amic meu, enamoradíssim de la seva novia, em va preguntar “Gerard, com puc saber si és la dona de la meva vida?” Sense més pretensions, ens vam posar a filosofar sobre el tema i vam elaborar la teoria definitiva. La vam anomenar: la teoria dels 3 punts. Son aquests:

1- la dona o l’home de la teva vida t’ha d’estimar. Pot semblar molt bàsic, però hi ha moltes persones que pensen que la dona o l’home de la seva vida és una persona que no els estima. Doncs no, aquesta és la primera premissa. T’ha d’estimar a tu.

2- has d’admirar-la o admirar-lo per alguna raó. És indiferent si és una raó molt il·lustrada com pot ser la seva ment brillant, una raó banal com que imiti molt bé l’Eugenio, o una raó més poligonera com que té els pits més grans de Pont Aeri. La qüestió és que alguna cosa d’ella o d’ell t’enlluerni.

3- Has de pensar: quina llet que vaig tenir el dia que es va enamorar de mi. D’això se’n diu sentir-te afortunat.

Si aquests tres punts es compleixen per dues bandes, podeu respondre afirmativament a la pregunta del milió de dollars. Ara, no és garantia de res. Només érem dos nois jugant a ser filòsofs.

La meva opinió sobre els bisos

Us imagineu que els futbolistes abandonessin el terreny de joc al minut 80, i que no tornessin a sortir a jugar els 10 minuts restants si no reben una forta ovació? O actors de teatre, que just abans de l’escena final marxessin de l’escenari, i si no reben un bon aplaudiment, no acabessin l’obra? Doncs això fan els músics a cada concert.

No és que el concert hagi sigut tan especial que, malgrat estar extasiats després de 3 hores de recital, vulguin tornar a sortir a premiar els seus seguidors. Sinó que ja es guarden algunes de les seves millors cançons i abandonen l’escenari a l’hora de concert tot esperant 4 aplaudiments de rutina, perquè els assistents ja sabem que tornaran a sortir aplaudim o no, i toquen 20 minuts més perdonant-nos la vida i simulant sorpresa i un gran esforç per part seva.

Artistes a l’escenari. Els funcionaris de l’ego.

La meva opinió sobre els casaments

L’actual forma de procedir en els casaments és de molt mal gust.

Imagineu que heu aconseguit una nova feina. Ho dieu als actuals companys de l’empresa i tothom se n’alegra. I dius: “ei, anem a dinar per celebrar-ho?”. Tothom i està d’acord. I tu dius: “jo busco un lloc”. Fins aquí tot normal. Ara imagineu al cap d’un parell de dies tu els envies un email que diu: “Ja tinc lloc reservat, anem al Celler de Can Roca. Cadascú es paga el seu dinar”.

Un casament ve a ser una cosa així. A tu et fa il·lusió casar-te, a tu et fa il·lusió el lloc. Però son els convidats qui, amb el costum de pagar el cobert, et financen la teva festa. Perquè si ho fas a l’hotel Arts et donaran més diners que si fas el convit al Bar Austràlia de davant del camp del Sant Andreu. I els nuvis ho saben. I els convidats també.

Lleig.